Parlem d'escoles innovadores

Fa temps que em balla la idea de fer una entrada per tractar aquest tema. Essent, com sóc, del ram l'educació m'interessa, és clar, però també em remou i m'encén algunes de les coses que es diuen al respecte i que sembla que tenen poc fonament o, si més no, provoquen poca crítica. No ho amagaré, trobo afirmacions que, fetes fins i tot per experts, em semblen poc rigoroses.

Aprofitant que avui tinc temps i que ha aparegut un article al respecte al diari Ara -de fet aquest diari n'és una font inesgotable- em permeto de fer les meves crítiques tot partint del que s'hi diu.

Aquest article, que titulen "Què ha de tenir (i què no) una escola innovadora", fa un repàs d'algunes de les condicions que tot un conjunt d'escoles que es consideren "d'educació avançada" han fet seves. Donat que l'article és disponible per a la seva lectura, partiré de la llista de característiques que se'n fa i exposaré la meva crítica. 

L’alumne, al centre. L’aprenentatge es basa en l’alumne i no en el professor

Aquest és un aspecte que les escoles d'aquest tipus els agrada destacar. Bé, de fet fins i tot les escoles que no aspiren amb tant d'entusiasme a la innovació fan seu aquest lema, en especial quan han de parlar amb els pares que volen "captar" per al seu centre. 

Haig de dir que, com la majoria d'idees d'aquesta mena, sembla incontestable. Sembla clar que la raó de ser d'un centre educatius és l'educació dels alumnes, oi? Així doncs, una afirmació d'aquesta mena només té sentit si el que es vol donar a entendre és que les altres escoles no ho fan. I és, efectivament, la idea que volen "encendre" en la ment de qui ho sent. Als altres centres tot el que es fa és per la conveniència del professor. Els horaris, el calendari, el temari, etc. només s'explica per la voluntat d'aquests de fer les coses com a ells els sembla. L'alumne no té cap importància.
Dit així, sembla més ridícul, oi? No del tot. La idea, suggerida -no formulada- ressona en la nostra memòria i ens evoca tot d'exemples viscuts directament o indirectament. Professors que no feien res, o que semblaven gaudir especialment del patiment que provocaven. Assignatures -si, assignatures- que no tenien cap utilitat, que hem comprovat un cop adults que no tenien sentit. Estones absurdes passades per voluntat d'uns adults que no pensaven en nosaltres. Això és el que recordem els adults que ara estem a l'edat de ser pares. 

No cal dir que la memòria és selectiva, i que la imatge que ens fem és més fruit la projecció dels nostres prejudicis que de l'anàlisi de la realitat. Que un professor consideri que ha de subministrar un determinat tipus de coneixement d'una determinada manera no vol dir que no tingui present que l'alumne és la raó de ser del seu ofici.

Respectar tots els ritmes. Deixar de fer classe per al nivell mitjà i fer-la per a tots

Val a dir que aquesta afirmació m'ha sorprès. I ho ha fet per diverses raons. En primer lloc perquè qui treballa en aquests àmbits no té la sensació que el nivell mitjà és el que marca el ritme. Ans al contrari, molts de nosaltres tenim la sensació desesperant que ens passem el dia pensant en els alumnes més complicats.  Aquesta és una de les obsessions de la reforma educativa que va impulsar la pedagogia. 

També sorprèn que aquesta afirmació la faci la Fundació Bofill que és capaç -per altra banda- de criticar els deures o l'horari compactat perquè els considera discriminatoris i ara, en canvi, vingui a dir que els alumnes han de tenir un tractament més individualitzat. 

Bé, no estic sent del tot just. La idea que cada alumne vagi al seu ritme és un concepte omnipresent en tota nova pedagogia de manera que tampoc és una cosa que hagi de sorprendre. El que ja empipa més és quan un es pregunta com es pot lligar això amb el fet que aquesta mateixa escola serveixi per a què tothom tingui les mateixes oportunitats. Jo no ho acabo de veure. 

És cert que, com diu algú a l'article, "s'està potenciant la mediocritat". El que no té cap sentit és acceptar, després, que les receptes proposades són la solució. Per cert que, "crear espais que portin a un clima d'aprenentatge" què vol dir? S'entén que fins ara, aquests espais no ho eren. Sembla, doncs, que les aules, tan menystingudes, no han estat el producte d'anys de proves i correccions. Són, de fet, un antre destinat a la tortura i a la distracció.

Per altra banda, aquest respecte pels ritmes només es pot fer si després s'ajusta allò que es demana. Per tant és imprescindible que vingui acompanyat d'un altre punt que veurem més endavant i que no tinc tan clar que tothom vulgui acceptar.

Aprenentatge globalitzat. Abandonar les assignatures i treballar per projectes

Aquest punt ja ve acompanyat d'afirmacions fetes des de la retòrica habitual en aquests àmbits. Trobem, per exemple, que s'afirma que "la premissa bàsica per transformar l’educació és que el canvi es plantegi com un procés participatiu, des d’una visió sistèmica i amb una actitud disruptiva”(la meva enhorabona!). Es parla també de "descompartimentar el coneixement" (i de "divisió artificial de les matèries") i llavors es torna al clàssic aprenentatge significatiu triant, a més, un exemple que em sembla dels més espantosos i estúpids que es pot oferir. 

No ho amagaré més, sóc professor de matemàtiques, i estic fart de sentir gent que diu que si hagués entès perquè una divisió es feia així, o perquè calia resoldre una equació ho hagués après. No com ara, que no en sap. Em sembla una de les excuses més impresentables que es pot fer servir i tinc comprovat que no és que sigui una afirmació que no pot oferir cap prova al respecte -es tracta d'un contrafactual i, a més, disposo de tones de contraexemples- sinó que a més té uns efectes nefastes en l'aprenentatge dels alumnes. Perquè el que els discursos actuals sobre educació si que ha aconseguit és, per sobre de tot, subministrar una quantitat ingent d'excuses. I els alumnes han demostrat que no són cap degeneració de l'espècie perquè si que aprenen coses ràpidament: en concret aquestes afirmacions retòriques que els serveix d'escapatòria al treball feixuc i rutinari.

Per altra banda, el que els defensors del treball per projectes han d'assumir és la càrrega de la prova. Han de demostrar que el seu mètode és millor. A veure si ho entenen d'una vegada.

Avaluació continuada. Canviar l’avaluació i deixar de fer exàmens convencionals

És a l'àmbit de la demostració on tot es veu més clar. Tal com afirma l'article, aquests nous mètodes educatius fugen de l'avaluació tradicional, entesa a partir d'exàmens i opten per mètodes alternatius. Parlen de retroalimentació -com si les proves clàssiques no informessin de res, i no em refereixo a les qualificacions- i d'avaluació continuada. El cert és, però, que quan els alumnes -i sobretot pares- s'han d'enfrontar a una veritable prova del valor de la seva tria, la cosa ja no sembla tan fantàstica. No escassegen els casos on el que es demana és un tracte diferenciat que bé es pot defensar com una aposta per un ensenyament que arribi a totes les etapes però que, no ens enganyem, també sembla mostrar una falta de seguretat sobre l'èxit d'aquesta aposta educativa. 

Em sembla que hauríem d'acceptar que constatar que un mètode tingui defectes no vol dir que les alternatives no en tinguin de més greus. Sovint aquestes avaluacions alternatives es tradueixen en una falta absoluta de rigor i una complaença que només es pot explicar si tenim en compte que qualsevol resultat final advers serà atribuïble a altres causes i es manifestarà en un temps significativament llarg. Precisament, el resultat d'aquestes apostes educatives no te mai un feedback immediat com el que es reclama per als propis alumnes.

Canvis al currículum. Modificar els continguts del currículum obligatori

Vet aquí una altra mostra de la poca confiança en l'eficiència del mètode proposat. S'admet de manera oberta que així no s'aprendrà "tant". Que algú que defensa aquesta alternativa no tingui cap problema a reconèixer que només cal arribar  a "les competències bàsiques de debò", tot confiant que els altres continguts "s’aprenen de manera diferent" em sembla un acte de cinisme. Lliguem aquesta afirmació amb l'anterior que es feia sobre que a la classe només es potencia la mediocritat... Si en fem una caricatura, el que llegim entre línies és com que els alumnes aprendran el que voldran sense que ningú els demani res, caldrà que només comprovem que saben fer coses molt bàsiques. Quan vulguin alguna cosa més complicada, que s'espavilin. Per cert que, en relació al espavilar-se també hauríem de parlar sobre un altre tòpic de la modernitat: la innovació. Ho deixo per un altre dia, però valgui com pista que considero que es tracta d'una proposta tremendament classista. 

Educació emocional. Les emocions s’han d’incloure dins el dia a dia escolar

Finalment arribem a un punt que ens dóna una pista de perquè el que es busca amb l'aprenentatge clàssic és considera innecessari. La nova moda (admetem-ho, si-us-plau) és que les institucions educatives tenen una tasca diferent, tant o més important que la que tenien fins ara. És més, el que mostra la proposta és que per assolir-la s'ha de fer a costa dels objectius que hi havien fins ara. 

Jo no ho veig clar. Ni tant sol estic convençut que aquesta és una tasca que pertoqui a una institució pública. Però si finalment es decideix que aquesta és la finalitat principal -si, principal, perquè es fa drenant les condicions de possibilitat de les altres- de les institucions educatives cal que ho diguem clar i que acceptem el que implica. I una de les coses que implica és que no cal tenir els professors que tenim per a fer aquesta tasca. És més, afirmo categòricament, que els professionals ara disponibles són incapaços de fer una feina d'aquesta importància. 

Considero que els meus companys són gent excel·lent, en general, que te respecte per la seva feina, pels alumnes i per allò que mira d'ensenyar. De vegades m'hi enfado perquè no es dóna alguna d'aquestes condicions -en especial la darrera- però haig d'admetre que majoritàriament es miren de satisfer.

Però el que difícilment podem ser és un model emocional. No crec que puguem ensenyar a ser feliços, ni a gestionar frustracions i altres emocions rellevants més enllà de donar exemple i, em temo, que amb això ni tant sols som millors que  els altres ciutadans. És més, la nostra feina ens sobreexposa a coses que difícilment es poden considerar ni tant sols exemple d'educació emocional. Per tant, si hem de fer una cosa així, tothom fora. I si algú em pot dir a qui hem de contractar, seria molt útil.

Parlem de Rigor

Porto molta estona escrivint. No he dit tot el que volia però dubto molt que algú arribi a llegir fins aquí. Tot i així, és de bon to que després d'una crítica és faci una proposta en positiu. Tothom que discrepa ha de provar de dir què trobaria acceptable. Altrament es fa trampa.

Així doncs, què hem de fer? 

Hi ha molts aspectes on no sé què contestar. Però m'agradaria deixar clar unes quantes coses. 

Primera, com ja he dit no tinc clar que la tasca de l'escola sigui educar emocionalment. Una cosa és que sigui una institució que no trasbalsi irreversiblement els seus alumnes i una altra que sigui l'encarregada de fer-los feliços, o no infeliços. És més, crec que això no es pot ensenyar en un centre educatiu i encara m'han de demostrar que m'equivoco. I si es pogués fer, seria molt car. Que aquesta és una altra. Aquí tothom demana coses que, siguem sincers, li podria exigir Lord Cavendish al preceptor dels seus fills però no algú que financia amb la part proporcional dels seus impostos el que tenim ara mateix.

Segona, tal com tothom insisteix a recordar, el centre de la institució és l'alumne. No el professor, és cert, però tampoc els pares. L'educació pública no és una botiga, on qui paga mana. Bé, de fet si que haurien de manar els "clients" -aquesta retòrica econòmica resulta fastigosa- però aquests no són els progenitors sinó tota la societat. I ha de ser aquesta qui decideixi què aprèn l'alumne. Jo, que no tinc fills, sóc també algú a tenir en compte. Si no fos així, perquè hauria de ser pública? Per solidaritat? Els pares tenen el paper d'intèrprets privilegiats de la voluntat i els interessos particulars del nen -en tant que menor d'edat- però no d'allò que forma part de les atribucions comunitàries. Un pare no pot decidir que el seu alumne no pot estudiar matemàtiques (com tampoc hauria de triar si estudia en castellà o català, oi?) 

Si aquest segon punt estigués clar, hi hauria unes quantes polèmiques - com ara el paper de la religió o el de la llengua vehicular- que tindrien un altre aspecte. I a més, seria més fàcil entendre perquè defenso el

Tercer punt: ja sigui per a fer futurs ciutadans responsables, oferir-los eines per a la recerca individual de la seva realització o donar-los possibilitats laborals, una de les coses que crec que s'hauria de fer i que els nous mètodes pedagògics negligeixen clamorosament és una vocació de rigor. És a dir, ensenyar als alumnes a fer les coses bé. I això comprèn, també, un respecte per la paraula donada, pel compliment de terminis i treballs i una intolerància a la vaguetat, la desídia i la falta de compromís. Això si que seria una tasca rellevant per a la transformació de les nostres vides i la dels altres. 

Una cosa així, no s'aconseguirà mai amb projectes que fugen de l'exigència i el rigor i que consideren que la frustració i la crítica són elements negatius en la maduració dels nostres alumnes.